Les vacunes són indispensables per protegir les criatures de certes malalties que, de vegades, poden ser greus.

Vacunar significa introduir a l’organisme microorganismes concrets –bacteris o virus, tant morts com atenuats– i també altres components (per facilitar-ne la conservació i fer-ne augmentar l’eficàcia), amb l’objectiu d’estimular la creació de defenses, els anticossos, sense que es pugui generar cap malaltia clínica.

Les vacunes es poden administrar per diverses vies, segons el tipus de vacuna: via bucal o via injectable. Hi ha vacunes que s’administren durant la primera infància que ofereixen immunitat absoluta o permanent, mentre que n’hi ha d’altres que proporcionen una protecció temporal i calen dosis de record.

El Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria estableix entre les denominades vacunes sistemàtiques, les que es consideren obligatòries a cada país per l’interès comunitari, les vacunes contra l’hepatitis B, la diftèria, el tètanus i la tos ferina, la poliomielitis, la Haemophilus influenzae tipus B, el meningococ C, el xarampió, la rubèola i la parotiditis.

Avui dia, aquest comitè es reafirma en la vacunació contra el neumococ –amb la vacuna antipneumocòccica – dels grups de risc elevat (tot i que no està inclosa dins del Calendari Interterritorial de Vacunació Infantil), com també en la vacunació contra el papil·lomavirus humà (VPH) de totes les nenes d’11 a 14 anys i la vacunació contra la varicel·la dels adolescents (sense història prèvia de malaltia).

Com a vacunes recomanables, s’aconsella vacunar contra el rotavirus tots els lactants i contra la varicel·la, el segon any de vida. També es recomana vacunar contra la grip estacional i l’hepatitis els grups de risc.

D’altra banda, cal assenyalar que en general hi ha altres vacunes catalogades com a no sistemàtiques o d’interès individual que s’administren en ocasions concretes (contra la ràbia, el còlera, etc.).

L’administració de vacunes pot estar contraindicada de manera excepcional davant d’algunes malalties amb febre, en cas d’antecedents de reaccions al·lèrgiques, etc., i al cap de no gaires hores d’haver-les administrades poden provocar reaccions locals (a la zona de la injecció) o reaccions generals (sovint, febre), que normalment no necessiten cap mena de tractament.

Totes les vacunes que s’administrin a una persona han de quedar registrades al calendari de vacunes, adjunt al carnet de salut de l’infant, per poder-ne portar un control adequat.

Febre

La febre sovint és un dels motius de consulta pediàtrica, i no es considera una malaltia sinó un mecanisme de defensa davant d’un procés infecciós. Un nadó té febre quan la temperatura corporal és superior als 38,7ºC, i cal anar a urgències si:

• El lactant té menys de 3 mesos.
• Hi ha antecedents de convulsions febrils.
• La temperatura és superior als 40ºC.
• El nadó no respon als estímuls, està irritable i respira amb dificultat o vomita.

Bronquiolitis aguda

La bronquiolitis és una malaltia infecciosa que afecta els lactants, sobretot a l’hivern i entre els nadons de menys de 2 anys (amb una incidència màxima entre els 3 i els 6 mesos d’edat). Aquesta malaltia comença com un refredat comú amb febre alta que, al cap d’uns dies, evoluciona cap a una obstrucció respiratòria (sibilacions, respiració ràpida i sorollosa, dificultat respiratòria i pauses de respiració). Sovint es cura de manera espontània (al cap de 2 o 3 setmanes) mitjançant un tractament adreçat sobretot a prevenir les complicacions.

Malaltia celíaca

És una intolerància al gluten (una proteïna que porten sobretot els cereals com el blat, la civada, el sègol o l’ordi). Sovint apareix quan no fa gaires mesos que el nadó menja cereals i es manifesta amb diarrees cròniques, pèrdua de pes, retard del creixement, distensió abdominal i anèmia. El tractament consisteix a fer una dieta sense gluten tota la vida. Hi ha associacions de celíacs que poden ser una gran ajuda en aquests casos.

Gastroenteritis aguda

És una infecció del tracte digestiu que es caracteritza per diarrea precedida gairebé sempre per vòmits, febre i dolor abdominal. El risc principal de la gastroenteritis és la pèrdua de líquids i electròlits a causa dels vòmits i les diarrees. Normalment dura de 2 a 6 dies i en un 40% dels casos coexisteix amb un procés catarral amb mocs i tos.

Hèrnia inguinal

És la sortida d’una part del contingut abdominal a través de l’engonal; és més freqüent entre els nens que entre les nenes, i de 2 a 3 vegades més habitual entre els prematurs. Es manifesta amb un petit bony a l’engonal que canvia de mida. Sovint les hèrnies desapareixen un temps després de deixar de fer l’esforç que les ha causades. En cas que l’hèrnia no disminueixi, pot derivar en un quadre agut de distensió abdominal, vòmits biliosos i febre, i aleshores cal intervenir quirúrgicament.

Tos

És el principal motiu de consulta al pediatre, i sovint és un mecanisme de defensa que contribueix a netejar l’arbre respiratori. Com que la tos és un símptoma, cal esbrinar quin procés la produeix abans de fixar un tractament.